Desapareix el CD… i amb ell tants records!

Amb 375 cartes d’acomiadament, Sony va detenir el mes passat les màquines de la seva fàbrica de compact disc àudio a Terre Haute (Indiana, Estats Units). Acaba així la cursa de la primera i última planta productora de CDs a Amèrica del Nord. És el final d’una era.

Els que van néixer a finals dels 70, a cavall entre la generació X i els millennials, són  generació CD. Entre finals dels 80 i principis dels 90, les prestatgeries plenes de polsosos discos de vinil, propietat de pares i germans i germanes grans, van ser progressivament ocupades per aquests petits i brillants discos que, en uns pocs anys, canviarien la forma en què percebem la música.

Les discogràfiques van tocar sostre en els 90, exaltades pels beneficis de un suport la producció del qual costava menys de 80 centaus i que es venia, amb una política de preus cada vegada més alts, a 25 vegades més. Semblava el negoci perfecte, però la realitat va ser diferent. Una vegada que la música es va digitalitzar, el panorama va canviar completament.

Primer van arribar els discos òptics dels ordinadors (els “cremadors”) amb els quals gravaves còpies infinites. Després Internet, MP3, Napster, iPod, iTunes i, finalment, l’streaming. Els discogràfics van pensar que el CD els guanyaria a tots, “la qualitat d’aquests arxius és massa baixa”, deien. No obstant això, no van veure que  la gallina dels ous d’or ja s’estava tornant estèril.

A la planta de Terre Haute quedaran els últims 300 empleats per mantenir oberta només la part que produeix Blue-Ray per a Playstation i els minidiscos UHD-100 per a sistemes de projecció.

Per Nobbot / El Butlletí de l’AMIC

About the author

Estanis Benvinguts al bloc d'Estanis Alcover sobre comunicació, premsa i món editorial, publicitat, màrqueting i publicitat. Google