30/09/2022 El bloc de tendències sobre mitjans de proximitat

La premsa catalana: un mal negoci

En el bloc de Marq Martí -growth hacker i periodista- he llegit un treball d’anàlisi que m’ha semblat força interessant; no cal estar-hi d’acord en el cent per cent, però la seva visió professionalment és bona que la coneguin els editors de premsa (sobretot digital) i els periodistes, sense aplicar cap autocensura, tot i que m’he permès escurçar una mica el text (que és pot llegir sencer clicant aquí).

El model publicitari de les capçaleres digitals a Catalunya està tocat de mort. Les empreses energètiques i els bancs s’estan convertint en els darrers grans anunciants de la premsa generalista a internet. I no ho fan per fer-se visibles. Ho fan per condicionar la seva línia editorial evitant notícies que els perjudiquin. Els petits anunciants estan desapareixent de la premsa digital perquè recorren a altres plataformes més efectives, com Google i Facebook, on el rendiment dels seus anuncis és molt més elevat gràcies a la segmentació.

El model de negoci de la majoria de les grans capçaleres digitals de Catalunya té els dies comptats. Amb la irrupció d’internet a la vida quotidiana de les persones, la gent ha començat a comprar cada cop menys exemplars de paper. Ens informem a internet, a través de dispositius que fa una dècada no existien. Per sobreviure a aquest nou escenari, els diaris van pensar que només havien d’adaptar el model de publicitat del paper, basat en la intermediació, a la premsa digital. L’espai que oferien als anunciants en un tros de paper van passar a oferir-lo en una pantalla. Però això ja no és viable. Les empreses aviat deixaran d’anunciar-se en aquests espais perquè tenen alternatives de fer arribar el missatge als seus clients potencials molt millors: plataformes més barates i efectives que la premsa online.

El potencial de la publicitat a internet rau en les formes que ofereix a les empreses de conèixer de manera precisa els gustos i les necessitats de l’usuari i així arribar només a aquells més predisposats a comprar els seus productes. Això comporta un gran estalvi. No té sentit pagar per un espai concret a un diari, per moltes visites que tingui, si no disposem d’un dibuix sociodemogràfic molt precís i dels interessos concrets de la persona que veurà el nostre anunci.

És aquí on triomfa la publicitat a titans de la gestió de dades d’usuaris, com ara Google o Facebook, que ofereixen aquesta caracterització fefaent de l’audiència perquè les empreses s’adrecin només al seu públic objectiu de forma molt precisa. Si repassem el model de negoci d’aquests dos gegants, veurem que Google i Facebook el que venen són les nostres dades, i els compradors són els anunciants. I tenint la opció de deixar la publicitat en mans de qui té el banc de dades més gran del món, els anunciants ja no necessitaran els diaris digitals. És per això que aquests mitjans hauran de reinventar el seu model de negoci si no volen desaparèixer o perdre del tot la seva vocació de servei social deixant que els seus espais de publicitat acabin en mans de grans empreses que volen condicionar la viabilitat econòmica del diari a la consecució d’una línia editorial que els sigui favorable

Segmentar les cerques i oferir enllaços

El cercador Google basa gran part del seu model de negoci en segmentar les cerques que fan els usuaris i oferir enllaços patrocinats als usuaris. Els usuaris veuen un anunci just en el moment en què cerquen unes paraules relacionades amb el producte que cerquen i, per tant, en un moment en què els pot ser útil. Els anunciants ofereixen el seu anunci justament quan l’usuari cerca paraules relacionades amb el producte que ofereix i, per tant, en un moment en què és altament probable que l’usuari s’hi interessi. És un model de negoci on hi guanyen les dues parts.

(…)

A Facebook, en canvi, la segmentació es fa atenent a variables sociodemogràfiques com l’edat, el sexe, el lloc de residència, la llengua en la que es comunica o fins i tot altres variables més complexes com ara els gustos, si l’usuari viatja molt o poc, o si està lluny o a prop de la seva família.

Twitter ens segmenta el públic segons les paraules que escrivim, de les cerques que fem, de la ubicació on ens trobem o de la gent a qui seguim. Així, a l’empresa Nike, si vol anunciar unes bambes, Twitter li oferirà un espai al timeline dels usuaris que hagin fet cerques relacionades amb el running, per exemple. I a l’escola ESADE, Twitter li oferirà aquest espai al timeline dels que segueixin gent relacionada amb el món de la comunicació corporativa, per poder anunciar, per exemple, un màster en relacions públiques.

El nou paradigma canvia el model publicitari

No s’ha de confondre, però, l’espai que es paga directament a un diari per exhibir un anunci amb els espais publicitaris que Google i altres plataformes paguen a un diari per exhibir anuncis dels seus clients. Darrerament els diaris digitals han recorregut a aquest tipus de finançament, pel qual perceben menys diners dels que obtindrien amb un anunciant directe a qui, de la seva banda, li resulta molt més rendible pagar a Google per exhibir el seu anunci en aquest tipus d’espais només per cada click obtingut. De fet, això genera una paradoxa: un anunciant pot estar exhibint el seu anunci a un diari per un preu molt més baix del que el diari li demanaria directament per aquell mateix espai.

Aquest nou paradigma no té, per tant, res a veure amb el model publicitari actual de la premsa online, que cobra als anunciants en funció de les impressions (gent que -suposadament- veurà l’anunci), i que per tant no poden exigir un nombre de clicks o conversions a la seva pàgina. En el moment en què vegin que no els resulta rendible el nombre de clicks que reben en relació a la quota que paguen, recorreran a un altre tipus de publicitat: aquella de què acabo de parlar. I això no són suposicions de futur. És el que està passant a internet en aquests moments. En una dècada la inversió publicitària a internet s’ha triplicat.

 

L’èxit de la publicitat a internet rau en la possibilitat que ofereix d’analitzar dades amb extrema precisió (recordem que totes aquestes plataformes es basen en el tràfic de dades). Anunciar-nos a xarxes socials i cercadors ens permet tenir informació del número exacte d’usuaris que veuen l’anunci i del percentatge dels usuaris que acaba fent click (d’això en direm CTR, click-through-rate, una mètrica indispensable per mesurar la qualitat dels anuncis).

Fins i tot podem saber, dels que han fet click, quants han acabat comprant o sol·licitant serveis a la nostra empresa (és a dir, quantes conversions ha produït un anunci). I des de quina localitat han fet click i a quina hora. Amb les eines i l’equip necessaris disposarem d’una radiografia del comportament de l’usuari dins de la nostra web inèdit amb la publicitat a la premsa digital. L’única segmentació que ofereix la premsa online -posem per cas, a Catalunya- és per llengua i, com a molt, per línia editorial.

En mercats on el marketing a internet està més consolidat, com ara els Estats Units, la publicitat amb banners als diaris online (sense comptar la d’intermediaris com ara AdSense de Google) és pràcticament inexistent. Només cal donar un cop d’ull al New York Times: l’única publicitat que trobarem és la del propi diari per aconseguir subscriptors.

Un dels indicadors en què ens fixem entre totes aquestes dades és el Retorn de la Inversió (conegut en anglès com a ROI, Return Of Investment), que ens dona una idea de quants diners guanyarem quan invertim una determinada quantitat de diners en publicitat. Saber quin és el ROI és una dada indispensable per fer de la publicitat una eina que ens permeti fer créixer la nostra empresa, que és el que busquen els anunciants quan paguen a un diari per exhibir un anunci seu. El ROI en campanyes de publicitat a xarxes socials i cercadors acostuma a ser entre 2 i 3 vegades superior a la que ofereix la publicitat dels diaris online i la resta de mitjans tradicionals.

(…)

La premsa digital catalana: un model de negoci obsolet

La subscripció tradicional (a la qual apel·len la majoria de diaris a casa nostra) no té gaire recorregut de no ser que es tracti de plataformes molt específiques que ens aportin informació de gran necessitat, que siguin vitals per la viabilitat del nostre negoci. Les columnes d’un articulista poden ser entretingudes però poca gent està disposada a pagar per llegir-les. L’usuari tampoc pagarà per cap informació generalista que podrà acabar trobant de franc -encara que probablement sintetitzada- en canals com Twitter i Facebook. Els usuaris només pagaran per quelcom que vagi més enllà de poder llegir opinions o notícies.

En realitat, part molt important dels subscriptors digitals es troba a l’administració, com ara oficines, gabinets de comunicació, departaments de comunicació de conselleries, ajuntaments, universitats, consells comarcals i altres mitjans de comunicació i equipaments públics com instituts, escoles o museus. És a dir, més que subscripcions són subvencions encobertes.

Hi ha molts indicis que em fan pensar que els subscriptors no vinculats a cap d’aquests àmbits és molt baix, així com penso que les dades dels diaris de paper venuts tampoc no són gens fiables. Si repartir el diari al tren de Rodalies compta com a venda a La Vanguardia, no em vull ni imaginar què pot arribar a comptar com a subscripció en un diari digital.

Una de les dades que em fan pensar que el número de subscripcions és tan poc fiable com el dels diaris venuts és que la subscripció a aquests digitals no val el preu que es demana per elles. Una subscripció al New York Times (2.35€/semana) val gairebé el mateix que una subscripció al diari Ara (2.08€/setmana), quan la qualitat, la quantitat i la diversitat de continguts estan a anys llum l’un de l’altre.

Les subvencions (oficials o encobertes, també en forma de publicitat institucional o de partits, que es financen amb diner públic) són, doncs, una part de finançament imprescindible per la supervivència dels diaris a Catalunya.

Amb tot, malgrat disposar de l’empara econòmica de l’administració, la premsa online acaba farcint les seves pàgines de continguts mediocres tot duent a terme pràctiques pròpies de portals informatius de baixa qualitat. En la majoria dels nostres diaris trobem ben extesa una pràctica anomenada clickbaiting: fer titulars fàcils i enganyosos per tal d’aconseguir clicks i així poder engrossir les dades de rendibilitat dels anuncis dels anunciants. Això fa que la majoria de digitals s’hagin convertit en una espècie de ‘Muy interesante’ en format generalista en el que s’acaben publicant titulars i notícies esperpèntiques. Això ens demostra que alguna cosa no fem bé i que cal buscar una alternativa de futur.

I el que acaba de confirmar que la premsa online a Catalunya no està orientada a l’usuari i, per tant, deixarà de ser viable econòmicament si no és a costa de perdre la seva independència informativa en favor de les grans empreses, és la poca atenció que paren a la seva infraestructura digital per tal de facilitar l’experiència als usuaris. Els negocis que triomfen a internet, com Über, AirBnB, Facebook o Google prioritzen, per sobre de tot, que tothom trobi allò que cerca mitjançant una experiència agradable a internet i un resultat satisfactori. Els digitals fan la gran aposta del diari en generar continguts descuidant en la majoria de casos l’arquitectura tècnica del mitjà.

El temps de càrrega dels webs dels digitals és lent (molta culpa del qual és l’excés de publicitat a la pàgina), l’estructura multidispositiu no està ben concebuda (paren poca atenció a la usabilitat en diferents dispositius, sovint apliquen un criteri de jerarquització de la informació heretat de premsa escrita) i la gran majoria no fan servir metadades perquè els continguts de la pàgina s’indexin millor a cercadors i xarxes socials.

Un dels majors indicadors de la mala salut de la gran premsa online en aquest sentit és la manca de desenvolupadors a les redaccions. Uber és l’empresa de taxis més gran del món i no té contractat ni un sol taxista. Per contra, disposen de centenars d’analistes de dades, de programadors i d’experts en usabilitat i experiència dels usuaris. Òbviament que als diaris sempre hauran de treballar periodistes però cada vegada el paper dels treballadors que treballen en la infraestructura digital del diari ha de tenir més pes.

Un pas més enllà: gamificació

Quan els diaris digitals no puguin comptar amb la publicitat (se la quedaran tota les xarxes socials i cercadors) ni amb les subvencions (amb l’actual situació de canvi de paradigma ecònomic els mitjans públics deixen de ser una prioritat -un cas extrem el tenim a Grècia, amb el tancament de la televisió pública-), quina serà la via per obtenir ingressos i mantenir la seva independència informativa dels grans grups empresarials i institucionals?

Per començar, cal oferir serveis de pagament que realment pensin en l’usuari, li ofereixin una experiència completa i difícil d’imitar de la mateixa manera per la qual li valgui la pena pagar. La premsa digital no es pot limitar a oferir informació que els usuaris poden trobar a les xarxes socials o una columna d’opinió, per la qual només pagaran els seus fidels i que sovint podran aconseguir per mitjà de blogs que es dediquen a oferir un copypaste d’articles d’opinió (com ara CafeReggio)

Els mitjans digitals han de fer participar l’usuari, per exemple, en la decisió dels temes que s’han de cobrir (un pas de gegant més enllà dels consells de redacció oberts al subscriptor que ofereix VilaWeb, per exemple), o quin autor ha d’escriure una columna sobre un tema determinat. I tot això ha de poder-se dur a terme en una interfície on l’usuari pugui interactuar d’una forma complexa, més enllà de fer un like o compartir un contingut.

Un subscriptor d’un diari ha de tenir un sentiment de pertinença a la comunitat, ha de desitjar entrar al diari quan obri l’ordinador cada dia per dur a terme alguna tasca, no només per llegir informacions. L’usuari ha de tenir-hi una procés pendent del dia anterior, una cosa nova pensada per fer avui. Ha de poder arrossegar elements per la pantalla, pitjar botons i especular amb dades. L’usuari ha de poder planificar una estratègia a la seva sessió dins del mitjà. Ha de poder competir amb altres usuaris i liderar un ranking. Ha de sentir-se el protagonista de l’ecosistema que hauria de ser el diari, tenint tot al seu servei, acumular mèrits en funció d’aportacions i correccions (el prestigi és la clau de la cooperació gratuïta a la Wikipedia, per exemple), i fins i tot ha de poder interactuar amb altres diaris en els mateixos termes amb què participa al diari en qüestió.

Cal potenciar al màxim la comunitat d’usuaris: el simple registre per entrar a un fòrum d’usuaris ja ha quedat a la prehistòria d’internet. Cal explorar els límits de la gamificació, fer que els mateixos diaris siguin una aplicació completa on els usuaris puguin entretenir-se potenciant el seu rol d’usuari. No sembla descabellat, oi? Realment es tracta de tornar a recuperar el rol primigeni de la premsa: el servei a les persones.

El gran repte dels grans diaris de Catalunya: ser independents econòmicament per ser-ho informativament

Moure’s només pel servei a l’usuari, fer que aquest sigui la raó de ser del diari en majúscules, és el que farà que els diaris siguin autònoms econòmicament. Actualment el motor de la premsa no és “tot per l’usuari” com sí ho és el d’empreses com Google, Facebook o Uber, que prosperen econòmicament perquè sempre pensen en l’usuari. La premsa no pot oferir una informació amb vocació de servei als usuaris si està condicionada pels interessos de grans empreses i institucions que la financen amb anuncis (i subscripcions encobertes).

(…)

El futur de la premsa digital passa per conquerir la seva independència econòmica orientant el seu model de negoci única i exclusivament a satisfer les necessitats dels usuaris. Un cop siguin independents dels interessos particulars, tornaran a complir la funció social que s’espera d’ells.- MARQ MARTÍ

About the author

Estanis Benvinguts al bloc d'Estanis Alcover sobre comunicació, premsa i món editorial, publicitat, màrqueting i publicitat. Google

Related Posts

Un tribunal australià manté que els mitjans locals són responsables dels comentaris que s’aboquen a les seves pàgines de Facebook

05/06/2020

05/06/2020

Com diem aquí, quan vegis la barba del teu veí pelar, posa la teva a remullar. Els editors d’Austràlia s’enfronten...

Els professionals de la comunicació de les empreses cobren més que els periodistes dels mitjans

05/09/2014

05/09/2014

  Segons el segon Informe Wellcomm  de salaris de la comunicació 2013, els treballadors dels departaments de comunicació de les...

Els mitjans tradicionals, els grans damnificats per la pandèmia

01/06/2020

01/06/2020

Segons un recent estudi de l’Associació Alemanya d’Anunciants (OWM), que recull Marketing Directo, el 60% de les empreses diu que...

L’Observatori Europeu contra la desinformació en línia, en marxa

05/06/2020

05/06/2020

Ja està en marxa la iniciativa més ambiciosa de la Comissió Europea per fer front a la desinformació. L’Observatori Europeu...

Mitjans independents demanen al Govern d’Espanya que protegeixi la pluralitat i la qualitat informativa

22/05/2020

22/05/2020

Aquest és el comunicat íntegre que, de moment, subscriuen 16 mitjans independents: Davant les notícies que afirmen que el Govern...

La lenta, però inexorable agonia del paper

03/10/2014

03/10/2014

    Aquesta gràfica animada, elaborada per The Economist, amb dades de ZenithOptimedia, il·lustra ben a les clares l’evolució de la...

La premsa de proximitat: un milió i quart de lectors. Tot un caramel publicitari

27/05/2020

27/05/2020

A finals d’any es van saber les dades d’audiència dels mitjans impresos associats a l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació...

Presentat al Parlament de Catalunya el manifest per la qualitat de la democràcia

29/11/2013

29/11/2013

Aquest és un Manifest públic que recull la voluntat per trobar espais de concert imprescindibles entre polítics i societat civil,...

Els bars poden oferir la premsa als clients

29/05/2020

29/05/2020

Com confirma la Delegació de Salut i Famílies del govern andalús, els bars poden seguir oferint sense problemes als seus...