Política + país – eleccions

país, Catalunya

Tenir pel mig unes eleccions nacionals, amb tot el que comporta, se suposa que per be, però sense descartar ensurts, i haver d’escriure per una publicació local sense saber-ne els resultats és si més no curiós. Ni més difícil ni menys, però raret. Es que poden canviar coses, eh? Fins i tot el suport a la premsa en català, poso per cas.

L’aparador és ple a vessar; la botiga per anar a comprar promeses embolcallades de diferents colors -des del verd al blau, passant pel taronja i el vermell-, ja te la catifa posada i la caixa registradora engreixada.

Els polítics ens parlen per tot, pels mitjans de comunicació –faltaria!- pels pavellons esportius, per restaurants i bars, pels mercats i les places i les cantonades del costat de casa. Tots guanyaran. Però qui se’ls creu?

A Badalona ens parlen de país, de relacions d’Estat i de relacions internacionals, pels immigrants. Poc ens parlen de sumar esforços, de treballar plegats, ajuntant flaqueses per a treuen forces i mirar de tirar endavant alguna cosa. Mireu, el resum de tot plegat és als anuncis. Què ens venen? Ego, ego multiplicat pel pi-14-16. Oferten protagonisme, ens criden a assegurar sous substanciosos que si s’escapen deixen en caiguda lliure els caixers de polítics que porten el rètol de partit polític (jo, el millor)

Si per un foradet, petit però ben fet, veiéssim la representació privada dels nostres polítics titulada Fem Caixa, veuríem cops de colze descarats, empentes sense complexos, travetes, paraulotes, acusacions, insults… Cap pluja d’idees profitosa. Prove-ho. Mireu pel forat. Ja m’ho direu. Els bocamolls deixen bocabadats els espectadors.

Mentrestant, el badaloní, aquest ciutadà del carrer que paga impostos, rondina si no està content i ningú li fa cas, va preguntant mentre mira aparadors i es pensa si entrarà a la botiga on venen les promeses, en paquetets de diferents colors, i a mi qui dimonis m’ofereix solucions als problemes, m’arregla la ciutat com Badalona es mereix, posa Catalunya –el nostre petit país- a l’altura que pels seus valors i no pas pel tamany es mereix?. Encara més, aquest badaloní intrigat i que potser no pot més, acaba fent la pregunta en veu alta: “i què us puc comprar jo, sinó no discerniu la veritat de la mentida?” Perquè és gros, això. Tenim el problema afegit que no sabem atenir quan se’ns diu o no una veritat!.

Caram, caram. És complicat escriure abans d’unes eleccions que han de guanyar tots els polítics i on hi ha un possible perdedor – el país – que ningú és capaç de dibuixar més ric, més fort, més lliure.

About the author

Estanis Benvinguts al bloc d'Estanis Alcover sobre comunicació, premsa i món editorial, publicitat, màrqueting i publicitat. Google