Premsa local: elements pel debat en àmbits socials

el futur de la premsa local

Per què la cultura ha esdevingut un element essencial de les nostres vides i una de les principals preocupacions polítiques? Com hem arribat a construir la nostra actual societat del coneixement i de la informació? A la seva obra Els poders de la cultura, Jean-Louis Genard cerca respostes a aquestes qüestions. La seva conclusió és que les dues característiques principals de la cultura moderna, la crítica i l’expressivitat, s’han manifestat en la reivindicació dels drets i llibertats fonamentals: llibertat de premsa, d’associació i de reunió. Així, ha emergit el concepte de democràcia cultural, que, avui, a l’era del multiculturalisme, ha de posar de relleu la importància dels drets culturals.

Els municipis juguen el paper més important en cultura. Però aquesta és una aproximació global, que s’ha de matisar per quan, en funció dels municipis hi ha moltes variacions. Entre les funcions més finançades pels municipis es troben: la conservació, la formació, la producció artística, l’animació cultural… Totes aquestes funcions es mouen sobre cinc eixos essencials: la professionalització d’aquestes polítiques, la despolitització, problemàtica territorial (en referencia al cost de la centralitat), el problema sectorial (gestió de la diversitat d’actors culturals sobre un territori) i el problema estructural (creació de públic davant el fet que el públic cultural queda lluny de l’ideal de democratització cultural.

Finalment, a escala ciutadana es posa per davant l’articulació entre les diferents percepcions de la cultura i de las pràctiques culturals des de les formes més acadèmiques fins a les pràctiques més emergents. Es per això que Joan Subirats situa el repte cultural no com un nou “sector” del govern urbà en si mateix, sinó com un  objectiu transversal entre el ciutadà, l’elegit i el professional. (Subirats 2001)

Es fa difícil, doncs, un patró d’èxit. Per tant, encara avui s’estan dibuixant camins i dreceres per dur a terme les polítiques culturals de promoció cultural que hom sembla tenir clares. Es cerca la coordinació entre objectius, com entre diferents subsectors de política cultural, que dona lloc a noves eines de gestió, de debat o de prospectiva. Entre els debats en àmbits socials amb necessitats de major incidència, trobem l’element més difús i menys debatut: el cas de la premsa comarcal, la gran oblidada de la cultura moderna.

Debat 1: Premsa i cultura. Premsa local i cultura local

El municipi deu de plantejar-se la premsa local com a eina de cultura, no pas com a eina de poder des del poder, com desafortunadament veiem amb tanta freqüència. Aquesta eina cultural ve de ben lluny a casa nostra. La premsa comarcal, considerada com a sector específic en el sistema actual de la premsa catalana, s’identifica bàsicament per la seu i l’àmbit territorial de les publicacions. El concepte de “premsa comarcal” té una tradició que es remunta a finals del segle XIXè i, sobre tot, als temps de la Segona República.

La premsa comarcal, segons escriu Jaume Guillamet el 1983, és un model català de periodisme popular i ha consolidat amb el seu ressorgiment una clara opció de futur en el marc general dels mitjans d’informació a Catalunya, consolidat al llarg de gairebé 200 anys. Ofereix un model territorial descentralitzat, amb sistemes informatius locals i comarcals que responen a diferents nivells segons les comarques i aporta també un model de pràctica no professional del periodisme que és unaexpressió directa de la realitat cultural i política de les comarques.

Es basa en sistemes reduïts d’organització empresarial. Ha estat històricament un factor fonamental per a la normalització de l’ús públic de la llengua catalana que, tant en els anys de la Segona República espanyola com ben recentment en els de la represa democràtica, hi figura com a llengua d’ús absolutament majoritari.

Cal tenir molt present que la premsa comarcal catalana és un model de periodisme popular profundament arrelat a lasocietat catalana i encara avui és una opció de futur consistent.
Sorgida amb la vocació de ser un instrument per contribuir a la normalització lingüística i de la cultura catalanes, tothom accepta la premsa comarcal com a eina de cultura eficaç, propera i aglutinadora.

Global i local: premsa i cultura en dues dimensions?
La configuració dels mitjans de comunicació moderns, els anomenats “mass media”, ha estat lligada al desenvolupament de societats i cultures cada vegada més complexes al llarg dels dos últims segles. Defugint parcialment del mite de la premsa com el quart poder de les societats basades en l’Estat de dret, el que puc afirmar és que els mitjans de comunicació s’han convertit en una eina fonamental de l’estructuració de les societats modernes, amb Catalunya al capdavant.

Catalunya ha estat, i és encara, un territori on la informació local ha generat uns mitjans de comunicació d’àmbit restringit molt importants. La tradició de la premsa local i comarcal, abastament tractada per investigadors com Jaume Guillamet o Josep Maria Figueras, ha determinat que aquest fenomen s’hagi diversificat i enriquit durant els últims vint o vint-i-cinc anys. La relació entre el nivell de desenvolupament social, econòmic i cultural de Catalunya durant els últims 155 anys i la proliferació de mitjans informatius locals sembla fora de dubte.

La mobilitat afavoreix l’expansió de la premsa local cap a la comarca i la mobilitat permetrà que la informació local, que primer era referent al municipi i després a la totalitat de la comarca, doni el nom d’informació local a la que es generi a centenars de quilòmetres de distància, però que també esdevindrà propera i per tant premsa comarcal. Farem, doncs, premsa i cultura en dues dimensions? Des de la globalització de tots els factors de la ciutat, la cultura en la formació de capçalera, tornem a la localització, al que ens és més proper. Fem d’aquests trets que marquen el segle XXI un espai riquíssim batejat com glocalització.

Continguts de cultura a la premsa local: present i futur
Segons el professor Josep Àngel Guimerà, des de l’arribada de la democràcia a l’Estat espanyol a finals dels anys setanta, els mitjans de comunicació local (premsa, ràdio, televisió, Internet) han esdevingut un important actor comunicatiu i social a Catalunya. La seva presència ha permès l’existència d’un sistema comunicatiu més descentralitzat, una possibilitat de participació de la ciutadania en els mitjans i també una major pluralitat de veus, ni que sigui amb la boca petita. Històricament, també han desenvolupat un paper central en el procés de recuperació nacional, cultural i política de Catalunya desprès de la dictadura franquista.

A partir d’aquesta experiència, constato les possibilitats d’accés de la diversitat cultural als mitjans de comunicació que ofereixen les iniciatives locals, i el paper creixent que desenvolupen en el manteniment d’aquesta diversitat a Catalunya.

Debat 2: Premsa local i promoció cultural

Què es fa, avui? Constato que les indústries culturals i les noves i tradicionals tecnologies de la informació i comunicació estan modificant les percepcions i els estils de vida de milions d’individus a tot el món. A Catalunya, sense perdre el tren de la modernitat, ans al contrari, la premsa comarcal  s’aferma en la promoció cultural més propera i arrelada, projectant els canvis cap a l’autoestima i l’universalització de mires, reafirmant que la cultura local és el fonament vital de la identitat personal i col·lectiva de cada municipi i que la diversitat cultural representa una font essencial del desenvolupament, entès no només en termes de creixement econòmic, sinó també com a mitjà d’accés a una existència intel·lectual, afectiva, moral i espiritual satisfactòria, pròpia de publicacions arrelades al territori i, per tant, especialment sensibilitzades.

Què és pot fer, de més?, em pregunto. Ser conscients que les tecnologies de la informació i la comunicació poden millorar la comunicació intercultural i l’enteniment mutu, en particular gràcies a la promoció -a cada municipi on hi ha premsa local- del pluralisme cultural i lingüístic, la creació de vincles interculturals i l’aprofitament compartit municipi-premsa de coneixements i informació en diferents formes, mitjançant la creació de xarxes comunicatives entre comunitats i persones, aprofitant les noves possibilitats i la revolució en els mitjans de comunicació: premsa i televisió digital, ràdio i telefonia, tot a l’abast de les empreses de comunicació local.

El procés precisa del compromís de tres estaments: l’editor local, l’ajuntament i la Generalitat. Les possibilitats hi són totes, la complementarietat està per fer. Sorgeix tota sola una nova pregunta: per què? En el futur de la premsa catalana i en català, intervindrà el diner públic amb decisió com ha intervingut en el sector audiovisual?. L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, per exemple, reclama “valor polític per deixar de jugar amb el foc de determinats diaris de Barcelona, i crear amb decisió una política real de la comunicació (escrita) a Catalunya” (llibre blanc de la Premsa Comarcal. 2006).

“El problema és que el Govern no té una voluntat explícita de fer una política de mitjans de comunicació nacional, i en aquests moments, és urgent que existeixi aquesta política, que ha d’incloure una discriminació positiva molt potent, la creació de normatives que facilitin l’actuació de mitjans en la nostra llengua, i la dinamització de normatives que impedeixin que grups externs estiguin actuant aquí amb tanta o més facilitat que els que són del país. “(Francesc de Dalmases, expresident de l’APPEC)

Un enorme deute pendent que milloraria notablement la promoció cultural municipal.

Debat 3: Estat de transició. Premsa i cultura

El desenvolupament constant de noves tecnologies, el naixement de nous canals de comunicació i la incorporació a la vida quotidiana de una immigració creixent, desconeixedora dels elements culturals més elementals de casa nostra, situa la premsa comarcal en un estat de transició que ens aboca a destriar la dicotomia crisi cultural o crisi de mitjans.

Si des del punt de vista de mitjans de comunicació local hi és, aquesta dicotomia, a ben segur que no és percebuda pel lector. Però si ho ha de ser per a l’Administració local, que mai ha tingut una consciència plena del valor afegit que representa pel municipi el fet de disposar de premsa local. Els ajuntaments han d’ajudar l’editor local perquè afronti amb garanties l’allau d’immigrants de totes les contrades del món, fins i tot de molt remotes, i l’editor ha de fabular amb l’administrador per a posar-se al dia i combatre amb arguments culturals propis la incorporació dels nous individus a la seva localitat, acostar-s’hi i incorporar-los, lentament i amb seguretat, com a nous lectors.

El punt de vista local de la transició ens dona dues vies, la de sortida o la via morta. No hi ha dubte que els editors de premsa local han situat la locomotora a la via de sortida, veurem què farà l’Administració local, que ha superat moments semblants allunyant-se, lamentablement, de l’editor de premsa confegint un esplendorós gabinet de Comunicació, no per establir millors relacions amb la premsa de la seva ciutat sinó per treure al carrer una competència il·lícita i sense ètica: un pretès butlletí d’informació local, en  la immensa majoria de casos d’autopropaganda de l’alcaldia i del partit que governa. L’antítesi d’un element cultural.

Hi ha molts pocs ajuntaments que donin suport transparent i decidit a la premsa privada del seu poble. Diríem que ja els està bé que quedin a la via morta, ni tan sols hi cerquen complicitat.
És un bon moment ara, ficats dins la transició dels mitjans de comunicació i de la mateixa cultura, per projectar eficaçment des de cada ajuntament una política de suport a la premsa local en just reconeixement a la seva tasca –considerada arreu, fins les més altes instàncies europees- com una premsa compromesa amb les arrels culturals i lingüístiques de cada ciutat, de cada comarca, del país sencer.

Les noves tecnologies de la informació són un referent per a projectar glocalment premsa i cultura, donant fe que la cultura ciutadana incideix directament en la vida de l’individu, per quan forma i conforma hàbits, diferencia, apropa i aglutina al voltant d’un eix municipal que te de portaveu la premsa local i el greix de les noves possibilitats tècniques. Des del municipi, la cultura local traspua i es complementa amb la veïna, fent-se al cap i a la fi referent en un país sencer, com Catalunya.

Debat 4. Informació i cultura democràtica.

“Si les publicacions locals i comarcals i l’associació que les reuneix saben fugir del cofoïsme, i mentre treballen el dia a dia no deixen de mirar a l’horitzó, aquesta premsa ha de poder mantenir el seu espai i adequar les dimensions en el paisatge comunicatiu dels propers anys” (professor Joan M. Corbella) Aquest és l’horitzó.

Recomanació: els editors locals han de sortir de la terrible i falsa dicotomia en la que es mouen. Han de superar el cofoïsme en el que estan instal·lats una bona colla i l’hipocondria en la que s’ha instal·lat la resta. Ara són les dues bases majoritàries d’anàlisi de la situació i cap de les dues porta enlloc.

I quin és el cofoïsme de què parlo? És la teoria que ven fins a l’extenuació el valor que representa que en el subsector de diaris i revistes locals i comarcals el català té majoria absoluta. Les institucions públiques han fomentat aquest posicionament sobre manera perquè els ha funcionat com a tranquil·litzador de consciències; i a la resta, ho soluciona ràpid: Depèn de tu. Amb uns greuges comparatius ferotges entre la premsa editada en castellà, amb pinzellades catalanes, i la premsa feta, pensada i escrita només en català. Aquesta ha estat una mala incorporació a la cultura democràtica,

I què es l’hipocondria, en aquest cas? Manllevo un raonament de l’Antoni Puigverd en un article publicat fa temps a la revista Presència. És la ploramiques continuada pels mals que patim o que ens imaginem que patim. És la torna del cofoïsme. Depèn de tu, diu l’administració. Depèn de vosaltres, contesta l’administrat.

Mentre premsa local i institucions polítiques estiguin instal·lades en aquesta dicotomia continuaran prenent decisions equivocades, continuaran enganyant-se i el futur serà molt poc més bo, amb el perill d’una tercera via, l’esquizofrènia pura: hipocondríacs al matí i cofois a la tarda. Aquells que són capaços de sustentar alhora que no venem premsa en català perquè l’administració no els ajuda. Que no venem premsa en català perquè el ciutadà no els ajuda. Culpa de tothom, menys nostra! Només faltaria!

Assignatura pendent: posada al dia de la cultura democràtica aplicada a la premsa local. Premsa local i institucions polítiques. Premsa local i institucions culturals. Les velles iniciatives es complementen amb les noves, ampliant el teixit social participatiu i aportant una visió del territori de 360 graus. És una bona resposta al repte de la cultura pròpia en el món global. O ho sembla.

Per acabar. Fixeu-vos que, tot i la seva rellevant importància, no he parlat de crisi. Seria caure en excuses fàcils i perdriem transparència.

About the author

Estanis Benvinguts al bloc d'Estanis Alcover sobre comunicació, premsa i món editorial, publicitat, màrqueting i publicitat. Google